“You can’t get all what you want, honey…” (No pots tenir tot allò que vols, amor). Així comença una de les meves cançons preferides dels Rolling Stones, i pot semblar una frase molt desmotivadora, però continua dient: “But if you try, sometimes you will get what you need” (Però si ho intentes, a vegades, potser tindràs allò que necessites).
Aquest s’ha convertit en el meu mantra. D’alguna manera, m’ajuda a confiar que, encara que sembli que perdo coses o persones, estic en el camí de trobar les que realment necessito.
Hi ha hagut tants canvis als meus trenta que de vegades em comparo amb excompanys d’escola i els veig com a adults, mentre jo encara em sento de divuit anys, buscant què fer amb la meva vida.
Una sèrie que parla de nosaltres: ‘Años Nuevos’
He d’agrair la sèrie de Movistar Años Nuevos, creada per Rodrigo Sorogoyen. Una sèrie romàntica, d’aquelles que m’agraden, on la protagonista, l’Ana, una noia de trenta anys, viu una història plena d’alts i baixos amb l’Òscar, que és completament oposat a ella.
Em vaig sentir molt identificada amb l’Ana: una dona que vol viure, viatjar i fer de tot, però que es topa amb les dificultats de la vida. Potser el que més em va apropar a ella és que treballa com a cambrera en un bar, una situació que conec molt bé, ja que per a mi també va començar com una feina temporal mentre estudiava als vint.
M’agrada que canviï de grup d’amics gairebé cada any. És una noia molt canviant i veure representada aquesta personalitat amb els seus pros i contres em va alegrar moltíssim. L’Ana és un personatge femení real, amb un món interior complicat, tant que ni ella mateixa l’entén de vegades.
Recomano molt aquesta sèrie si et trobes en un moment d’incertesa en una edat en què suposadament hauries de tenir-ho tot clar. En una etapa en què la teva tieta et diu que si en un parell d’anys no ets mare, ja no ho seràs. Una edat en què els mil·lennistes hem canviat l’estructura establerta fins ara.
L’acceptació
Mentre patia una de les grips més fortes que he tingut, vaig veure aquesta sèrie i, poc després, vaig romantitzar una mica el meu caos vital. Pagant sis euros per un cafè i un croissant en una cafeteria hipster—d’aquelles que critico perquè simbolitzen la gentrificació, però que també adoro per la seva estètica— una de les meves contradicciones humanes.
Vaig viure els meus vint com si hagués de morir demà, vivint el carpe diem a fons. Potser els trenta toca viure’ls com si hagués de viure per sempre, acceptant la meva inquietud innata i el fet que sempre busco més.
No sé què passarà, però continuaré caminant i seguint els meus instints mentre canto el meu mantra dels Rolling Stones:
